BIOGRAFÍA
La Lda. Dña. Margarita Josefa Francisca Cruells y Massagué-Batlle nació en la ciudad de Barcelona (España) el 6 de agosto de 1928, fiesta de la Transfiguración del Señor. Recibió el Santo sacramento del Bautismo el 2 de septiembre del mismo año. Tuvo que esperar a la Liberación de Barcelona para poder recibir la Primera comunión el 14 de junio de 1939 y el sacramento de la Confirmación.
Hija de Don Jaime Segismundo Juan, presidente del Montepío "La Juventud martinense", empresario textil y clarinetista, y de Doña Antonia Dolores Rosario, tuvo un solo hermano, el Ilmo. D. Juan- Armando Cruells Massagué-Batlle, Caballero de la Sacra y Militar Orden Constantiniana de San Jorge, Caballero de la Real Orden de San Miguel del Ala y tenor lírico.
Inició sus estudios primarios en la Escuela de Doña Mercedes del Rey. Después, cursó el Bachillerato. Prosiguió sus estudios en la Academia Cots de Barcelona y, desde muy joven, se interesó por los idiomas extranjeros, que empezó a estudiar en el Instituto Británico y la Academia Berlitz de Barcelona.
Sus verdaderas pasiones fueron los viajes y el arte: la moda, la literatura, el arte dramático, el piano y el canto, por lo que, después de estudiar en el Conservatorio Superior de Música del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, se trasladó a París, donde estudió canto lírico en el Conservatorio galo y lengua francesa en la "Alliance française". Finalizó sus licenciaturas en lenguas modernas en la Universidad de la Sorbona.
No pudo desarrollar plenamente su vocación musical y artística debido a la prohibición de su padre, que nunca vio con buenos ojos que una mujer se dedicara a tales menesteres.
Barcelonesa, catalana y española, destacó por su patriotismo y dedicó gran parte de su talento al servicio de la Sección femenina de la Falange Española Tradicionalista y de la JONS, haciendo honor a su condición familiar tradicionalista de "margarita", con el objeto de ayudar a la promoción de las mujeres más desfavorecidas. Católica a machamartillo formó parte de las conferencias del Rdo. Ldo. Mas de Xaxars en el Ateneu barcelonès, del que, a pesar de su condición femenina, fue asociada. También perteneció a los movimientos de Acción católica, como la O.C.O.
Desde muy pequeña fue gran aficionada a la equitación, siendo de las pocas mujeres capaces de conducir moto y automóvil, lo cual le facilitó el desempeño de ciertas misiones en la Europa central.
Su vida laboral transcurrió en las siguientes empresas: "Vilardell, S.A.", "Perfumes Myrandés", "Hispano-Americana de transacciones, S.A.", "Hijos de H. Bender", Ilmo. D. Ramón Par i Tusquets (teniente de alcalde del Excmo. Ayuntamiento de Barcelona), Feria Oficial e Internacional de Muestras de Barcelona, "American Chamber of Commerce in Spain", a partir de lo cual empezó a prestar su colaboración para los Servicios secretos americanos como encargada de información económica en el sur de Europa, con el Decano del Ilustre Colegio de Abogados de Barcelona, D. F. A. Condomines y finalmente con la multinacional venezolana "Exclusivas inmobiliarias Alberto Oriol Cavagliani".
Contrajo matrimonio a una edad avanzada - a los 37 años- el 22 de mayo de 1965 en la Parroquia de San Francisco de Sales (Archidiócesis de Barcelona) con el ingeniero textil D. Alejandro Santolaria de Puey y de Lafuente, del que nacieron dos hijos: el Ilmo. y Rdmo. Ldo. José-Apeles Santolaria de Puey y Cruells, prebítero, abogado en ambos foros, de la Soberana y Militar Orden de Malta, etc. y el Ldo. e Ing. Héctor Santolaria de Puey y Cruells, de la Real Orden de San Miguel del Ala, matemático e ingeniero. El primero de los cuales ha heredado su enfermedad y las consecuencias del tardío esposalicio.
Este matrimonio, junto con el fallecimiento de su madre, Doña Antonia-Dolores, truncaron su carrera profesional, salud y felicidad, empezando a padecer la enfermedad de Alzheimer que la llevó al fallecimiento a la edad de 67 años el primero de junio de 1995, habiendo recibido los Santos Sacramentos y la Bendición Apostólica. Los funerales tuvieron lugar al día siguiente en el Tanatorio de Les Corts. Fue inhumada en el Panteón familiar del Cementerio de Les Corts de Barcelona, donde espera el día de la Resurrección.
Dejó diversas pinturas e, inéditas, muchas obras literarias manuscritas que poco a poco nos proponemos ir poniendo en conocimiento del público. Su predilección fue la novela y la fábula moral, habiendo recibido gran influencia del escritor catalán Josep-Maria Folch i Torres. Siempre escribió en catalán pre-normativo, pues estaba acostumbrada a leer obras en tal lengua incluso en momentos en que eso no era muy acostumbrado en la propia Cataluña.
Algunas obras
El noi tímid
(de próxima publicación)
PRÒLEG
Ha estat un èxit, deia el pare d'en Marçal, comentant el partit de bàsquet, d'ençà poc acabat, mentra la mare i la Marta paraven la taula.
En Marçal afegia, una mica petulant, “això no és res, pare. En el camp d'ells els farem el doble de punts!”
“Home, tant com això...” -afegia el pare no volent pecar pas d'optimista-, però amb l'entusiasme que demostrava per la victòria de l'èquip del poble i amb els ulls brillants de satisfacció que posava cada vegada que mirava el seu fill petit. Es veia ben clar que esperava molt del minyó.
La Marta, rient i joganera com sempre, va intervenir amb un xic de malícia, dient que els “Globetrotters” no hi tenien pas res a fer davant el seu germà.
Tot d' una va agafar el cove verd del pa i se'l va posar per barret i amb el cullaró en una mà a faisó de batuta es va a posar a marcar el pas marcial, imitant les “majorettes”, per a començar a assajar- segons deia ella-. L'entrada d'en Marçal al primer equip americà en flaire de multitud.
El pare va riure de l'acudit de la noia; era la nineta dels seus ulls i sabia convèncer-lo tan bé que quan la Marta, voluntariosa com era, desitjava quelcom, el seu pare no sabia resistir-se a complaure-la.
Estava clar que la noia era molt afectuosa, treballadora i sobretot molt alegre; al seu costat no hi havia preocupacions ni problemes, no es planyia mai de res, ans al contrari, tota ella semblava irradiar una simpatia i una força innata que feia que tothom volgués ésser amic seu.
Feia poc que havia fet els setze anys i, quan el seu pare va parlar-li de posar-la en el seu negoci en qualitat d'administrativa, ja que no volia continuar estudiant, va protestar: “però, papà! Que vols que em converteixi en una solterona enmig de tants llibres de comptes?”
Ella preferia ajudar la seva mare en la tasca de mestressa de casa i sobretot, a la caiguda de la tarda, poder anar a donar un tomb pel passeig amb les seves amigues, cosa que, d'haver estat al costat del seu pare -pensava la Marta-, no hauria tingut temps de fer.
Qui menys participava aparentment de la gatzara de la família era en Lluís i no perquè no s'alegrés de l'èxit que havia tingut el seu germà en l'equip junior de bàsquet, del que aquest era el capità, i un bon jugador, com prou bé havia demostrat aquell mateix matí. El que passava és que en Lluís era més aviat introvertit i, igual que en les altres ocasions que la Marta en feia una de les seves, se la mirava amb un somriure benèvol i ple de dolcesa, mentre pensava que no en va la Marta gaudia de tantes simpaties fora de la casa perquè s'ho mereixia!, així com en Marçal, que ja prometia ser una figura de l'esport als seus 13 anys, un menys que en Lluís, encara que alt i fornit amb una bona complexió atlètica.
En Lluís, físicament s'assemblava més aviat a la seva mare, alt per als seus 14 anys, però prim, i mentre els seus dos germans eren morenos i amb els ulls de color verd, en Lluís no comprenia, encara que tampoc el preocupava, com la Naturalesa l'havia dotat amb aquell cabell ros tirant a vermellòs. La seva mare era rossa també, però no pas amb aquell to tan panotxa!
A l'escola, els papers dels germans també es diferenciaven, puix en Lluís s'aplicava a fer les tasques que li manava el mestre i quan aquestes eren acabades, així com els petits serveis que li manaven fer els seus pares, sempre se'l podia veure per algún racó llegint.
En canvi en Marçal, entre els entrenaments, els comentaris del partit amb els condeixebles, alguna que altra falta que feia a l'escola, per motius esportius -deia ell-, potser perquè l'estudiar no li agradava prou, o perquè creia que amb el bàsquet ja el món era seu, el cert és que l'aplicació mermava i, encara que el seu pare sovint li recomenava: “no descuidis l'estudi”, el pare, entusiasta com era de la cultura física, també pensava que al noi no se li podia demanar massa perquè en Marçal ja s'esforçava en el camp de joc! Aquell fill li donava moltes satisfaccions i li ocupava moltes estones en què el pare gaudia de debó i quan en les reunions de la Junta del Casino sempre era felicitat per un altre soci per les qualitats esportives d'en Marçal.
D'en Lluís no se'n procupava gaire... Per què? Si era un bon minyó a casa i el mestre no li anava mai amb cap queixa. Només a les hores de menjar o bé quan es trobaven per casa, el seu pare li preguntava: “Com va això, Lluís?”
-”Bé, pare” li responia el noi, que era parc en paraules, i aquí acabava tot.
La propera arribada de la festa major del poble va portar un enrenou a la família. L'equip estrenava nou vestuari per a jugar nogensmenys que amb un equip junior de primera divisió. De manera que per fer un paper airòs quan es jogués el partit, entrenaven a totes hores (sempre que les forces físiques els ho permetien, està clar). El pare d'en Marçal, si bé no descuidava el seu treball, anava gairebé a casa només que a les hores de menjar i anar a dormir, ja que, a més del càrrec que tenia en el bàsket, formava part de la comissió de Festes que es cuidava de l'envelat i altres actes culturals i recreatius.
El ball de l'envelat sí que portava de cap a la Marta. Només tenien tràfecs amb les seves amigues: a veure com es vestirien, com es pentinarien,... Va demanar de seguida unes sabates amb un taló ben alt. La mare en principi s'hi va oposar dient que era gairebé una nena per anar vestida d'aquesta manera, i la Marta, veient que potser no podria convèncer-la, va mirar de “caçar al vol” el seu pare en una de les curtes estones que aquest es deixava caure per casa. Com sia que li semblà que aquest “no estava per brocs” va posar aquell molée (?) tan graciòs de quan estava contrariara, i en el qual se li marcaven uns sotets en les seves galtes de rosa fresca i... va vèncer la situació!
El seu pare va accedir a comprar-li les sabates de taló, encara que, per no desautoritzar el bon criteri de la mare, el taló no fou tan alt i prim ni platejades con la noia volia, sinó blanques, com el vestit que havia d'estrenar el dia del ball.
A l'envelat el festeig fou organitzat per la Junta en tres parts.
Una primera dedicada a la gent que podríem dir-ne gran, on es tocaren els valsos, rumbes, tangos, … Està clar que joves i grans podien gaudir i fruir de la pista de ball.
Després, hi intervenien un nombre de variades atraccions: cantants moderns, il.lusionistes, humoristes,... (la joventut deia maliciosamente que, com sia que els organitzadors tots eren grans -”velles” deien ells-, ho havien destinat així per poder asseure's després d'haver ballat i, finalment, la resta del temps era perquè els “cansats” pleguessin i donessin marge als balls frenètics del jovent.
A la Marta li era igual el ritme que toquessin els músics. El que ella volia era ballar! Per això el dia de la festa, després de tenir una mica de paciència perquè els seus pares poguessin fer-ho, va preguntar a la seva mare si li cedia la parella, la qual va accedir gustosament, i acaparà el seu pare.
Tothom tenia posada la vista un moment o altre en aquella parella perquè -val a dir-ho- la Marta estava radiant de bellesa i el seu pare, potser per estar a to amb la seva filla, ballava com un consumat ballarí. “Voltem més, papà!”- cridava joiosa la noia al compàs de les voltes d'un vals.
Després de bastants balls, el pare ja se sentí cansat va dir per anar a seure, puix si seguien ballant, ella no podria fer-ho amb llurs amics. La noia, tot fent-li, meseanies (?) va contestar-li que no hi havia ballador en tot l'envelat com ell, afegint: “Ets el papà més maco que hi ha aquí” i, semblant-li que es quedava curta amb la seva lloança, va continuar: “És a dir, el més maco del poble... del món!” digué al final molt satisfeta d'haver trobat la paraula justa.
-”Mira, Marta, allà a la llotja em sembla que tens uns minyons que t'estant esperant.”
-”Per això, papà, no em deixis”- digué la noia preocupada.
-”No dius que vols ballar?” preguntà el pare una mica desconcertart.
-”És que jo vull fer-ho amb el Tommy i -va afegir amb un aire contrariat- encara no ha vingut. Si vaig a la llotja ja no em podré desfer-me dels qui m'hi esperen.”
-”En Tommy, dius? Qui és aquest? Algun extraterrestre?” -feu el pare rient.
-”No, papà, digué la noia divertida. Tu no et recordes d'en Tomàs, de Can Costa, que està estudiant a la Universitat a Barcelona? Ha vingut a la Festa major i aquest matí, en sortir de l'església, m'ha dit que li guardés tots els balls. Té 22 anys i és maquíssim. Si l'has vist segurament que no l'hauràs reconegut. És alt i ben plantat.” El pare l'interrompé:
-”Doncs mira, Marta, ara sí que et deixo, perquè si tan terriblement atractiu s'ha tornat aquest xicot no fos cas que quan ens n'adonéssim estés ballant amb la teva mare i haguéssim perdut la parella tú i jo.”
En Lluís, junt amb alguns condeixebles, havia d'anar a l'escola a preparar una exposició que s'inaugurava el dia següent, de treballs dels alumnes, segons els havia demanat el mestre. Havia quedat amb els de casa seva que en acabar aniria a reunir-se amb ells a l'envelat.
En sortir de l'escola, en Pere i ell varen passar per la fira, que els venia de pas i, tot rosegant ametlles garrapinyades que es compraren, varen anar curiosejant per les diferents barraques que hi havia muntades. Davant d'una d'elles va veure el seu germà Marçal amb uns quants anics de l'equip. Portava a cada mà una ampolla de xampany, que segurament havia guanyat en algun joc en què participà.
En aquell instant tractaven de fer punteria en una barraca de tiro, tot fent grans alardes de la seva perícia, el que va fer exclamar a l'amic d'en Lluís:
-”Aquests del bàsquet es pensen ser els amos del poble!”, mes, en adonarse que entre ells hi havia en Marçal, hauria volgut mossegar-se la llengua. En Lluís no es va pas enfadar, puix veia que el seu company tenia raó; si bé -pensava- que tota la culpa no era dels nois.
Tots eren ben plantats i així ho reconeixien els entusiastes del poble. Gairebé tots pertanyien a famílies benestants o bé a pares molt moderns, d'aquells que no escatimen mai l'assignació setmanal per a les despeses del fill, encara que després els falti per menjar, amb tal de “figurar”, i el bàsket obria les portes dels seus fills i d'ells mateixos perquè es parlés de llurs famílies.
De manera que els minyons gastaven els diners que els donaven els pares en capricis, l'adulació popular, el saber-se reconeguts quan anaven pels carrers, la joventut que sel's atansava en busca d'autògrafs,... feia que anessin donant ales a aquells nois que podien o no podien arribar al que prometien, més de no ser així (excepte alguna petita minoria), quan foren més grans no tindrien ni ofici ni benefici.
En arribar aprop de la casa d'en Pere els dos nois s'acomiadarien ben cordialment amb un “fins demà” i en Lluís va fer cap a l'envelat.
Anava a començar la segona part i com que el xicot va veure que la llotja dels seus pares estava plena amb gent que parlava amb ells per un costat i per l'altra banda d'amics i amigues de la Marta, optà per posar-se en una de les darreres files de cadires en front mateix d'on estava la seva família, esperant més tard per unir-se a ella.
De sobte la sala va quedar il.luminada només amb els potents focos que dirigien la llum cap al mig de la pista i van començar les atraccions.
Quan potser feia ja uns vint minuts que havien començat, en Lluís notà que a la sala hi havia una forta atmosfera con si tot el que escapava als focos anés quedant difuminat.
No en va fer massa cas perquè els de les llotges i les primeres files res no deien i estaven embadocats mirant l'espectacle.
El treure la vista de la pista i veure que la llotja dels seus pares gairebé havia desaparegut dels seus ulls, el noi, alarmat, s'aixecà per anar cap a ells, mes gairebé alhora algú cridà: -”Foc!” I la gent va saltar alarmada del seu seient.
Aleshores en Lluís va veure un nen de dos o tres anys que estava en el passadís del seu costat prop de la barana i, adivinant el que anava a passar dintre d'un segon, al temps que la lona del darrera d'on ell havia estat sentat començava a cruixir i resplandia pel foc., agafà la gabardina, va saltar sobre el nen i embolicant-lo amb ella va correr a passar pel mig de la lona ja socarrada.
Allò va ser un Apocalipsi, més que res per l'esverament de tothom, que corrien despavorits d'un lloc cap a l'altre.
Els pares de l'infant que en Lluís s'havia emportat i que estaven asseguts vuit o deu cadires abans d'arribar al passadís es planyien, puix no sabien on parava el nen. “De no haver-lo deixat anar fins al passadís uns moments abans..., perquè el nen es cansava d'estar tan quiet, i poc ens pensàvem la tragèdia que s'acostava!”- deia la mare plorant desesperada.
Pel costat on estaven els pares d'en Lluís es podia sortir sense perill. Només era el fum que s'enfilava cap al nas i arribava a la gola, mes el foc no hi havia arribat encara. Els més serens així ho feren, aconsellant els altres que els seguissin, mes els de la banda on estava en Lluís, en veure el foc tant a la vora, al principi van perdre la serenitat i s'atropellaven mútuament.
L'arribada dels bombers va posar ordre en aquell caos. No hi va haver cap víctima. Els qui varen sortir per entremig del foc es feren algunes cremades de segon grau mentre d'altres l'únic que van patir és un espant molt gros que els feu estar malalts dos o tres dies.
Durant un parell de setmanes en Lluís va ésser un heroi comarcal. Els darrerament assebentats preguntaven: “Qui dieu que va ésser el salvador? Ah ja! Aquell noi que juga a bàsket Ah sí! Està fet un atleta aquell minyó...”
-”No, no” -afegia el qui ho explicava.
-”L'altre, l'altre germà, el del cabell roig.”
-”Si es veu nolt aturat!”
-”No ho va pas demostrar?” -afegien vivament alguns.
-”Potser serà aturat, però és un valent!” deien els altres.
Aviat se'n va deixar de parlar. Al Lluís, modest com era, sempre li havia cansat que el paressin enmig del carrer per felicitar-lo o perquè expliqués els detalls de com havia succeït. De manera que quan va poder sortir de casa sense que es fixessin en ell va respirar tranquil.
De totes maneres quelcom havia canviat dins seu, no es sentia tan feble, tan poqueta cosa i experimentava una gran satisfacció interior en veure que el petit infant que havia arrancat, si no potser d'una mort segura, almenys sí d'unes cremades o trepitjades que el podien deixar senyalat per sempre, li atansava els seus bracets cada vegada que ell i la seva mare l'anaven a veure i sobretot recordava la seva mare, sempre callada i enfeinada amb les coses de la llar, quan al dia següent del succés li va dedicar aquella mirada especial entre agraïda i d'aprovació que al Lluís li va arribar al fons de l'ànima, com dient-li: "sabia que podies fer-ho, no esperava menys de tú.”
Aquell matí en Lluís va anar per encàrrec del mestre a l'estanc, on venien també material didàctic i objectes d'escriptori, a veure si ja havien portat les llàmines que es necessitaven a l'escola.
Pel camí va trobar Don Cosme, que correspongué a la salutació d'en Lluís d'una manera especial -li semblà a ell-, ja que si bé Don Cosme estava seriós com sempre, l'expressió dels seus ulls era més brillant, més amical- pensà el noi.
Al poble es deia que Don Cosme havia viatjat molt i era savi. El pare d'en Lluís el tenia en gran estima, així com tots els altres socis del Casino, on era freqüent veure'l a la biblioteca i a alguna xerrada de tipus científic i fins i tot la gent senzilla del poble l'apreciava i li tenia un gran respecte.
Segons es comentava, Don Cosme havia estat oficial de la Marina mercant des de molt jove, mes ho va tenir que deixar per motius de salut i va dedicar-se de ple a la Biologia, ciència per la que sentí sempre un gran interès.
Les seves recerques el portaren a viatjar pels més diversos punts del continent.
Va casar-se bastant gran, després d'una vida dedicada totalment als viatges i a la investigació, i justament fou en un viatge becat per l'Institut Oceanogràfic per anar a Sudamèrica quan decidí emportar-se la seva muller i el seu únic fill de pocs anys, pensant que l'estància de la seva família a la vora d'ell havia de ser més agradable per a tots.
Malhauradament el vaixell en què viatjà va encallar a causa d'un fortuit accident i sense donar temps de posar tots el passatgers sans i estalvis va emportar-se cap al fons del mar entre els que quedaven a la dona i al fill del dissortat biòleg i junt amb ells totes les seves il.lusions.
Va trigar molt a refer-se, millor dit, no es va refer mai més, puix si bé el seu portament sempre havia estat seriós, els ulls i les lleugeres ulleres que els envoltaven feien endevinar la pena que sentia…
Passaren els anys i Don Cosme, que va perdre tot el seu afany de viatjar, aparegué un bon dia en el poble d'en Lluís buscant serenitat i repós pel seu dolor. Es va trobar bé entre els habitants del poble i s'hi quedà i començà a escriure llibres científics explicant les memòries dels seus viatges, que li eren editats tot seguit.
En Lluís recordava que en un dels seus passeigs pels voltants del poble on li agradava anar per contemplar la Natura i llegir amb tranquilitat assegut a l'ombra d'algun arbre es va trobar un dia amb Don Cosme. Fou la única vegada que el savi li dirigí la paraula, mentre en Lluís pensava: “Heus ací un altre solitari que passeja com jo.”
Aquell dia en Lluís s'estava fixant en un niu de codornius.
Don Cosme, després de saludar-lo des del camí s'hi atensà i en veure la curiositat amb que ho mirava el noi, li va fer algunes preguntes. D'una cosa van passar a l'altra. En Lluís no s'explicava com essent aquell home tan savi com deia tot el poble, que ho devia saber tot, tenia paciència per escoltar-lo tan atentament i encara fer-li preguntes.
El noi li va parlar de tot el que havia averigüat en els seus passeigs, dels insectes, de les espècies d'amfibis que havia descobert dintre dels bassals i que més tard consultava en els llibres per a conèixer-les millor, del vent, de la pluja, que si era menuda li agradava entomar... Ell mateix no entenia com sempre tan callat tenia ganes de parlar tant!
Don Cosme també li explicà moltes coses que el noi escoltà amb gran atenció. S'havien trobat dos solitaris: un amb molta vida interior i ganes d'aprendre i l'altre amb moltes ganes de ? A algú que, com ell endevinava, es trobava també sol i era talment intel.ligent. Es va establir entre ells una corrent de simpatia i en acomiadar-se, el biòleg li va dir que li enviaria un dels seus llibres on podria cercar algunes de les coses que volia saber.
Fou el seu pare qui li va portar a casa el llibre que Don Cosme li va lliurar perquè el fes a mà a en Lluís.
Com que el seu pare no li preguntà res, el noi potser ben al revés del que haurien fet els seus dos germans en trobar-se en tan singular situació, recollí el llibre sense més i es va dedicar en el temps successiu a llegir-lo amb avidesa i fruició.
Des d'aleshores -això havia succeït a finals de l'estiu passat i ja començava el novembre- no havia vist a Don Cosme només que un parell de vegades -i encara una de lluny- i l'altra acompanyat, el que feia que el noi no li pogués fer cap comentari a propòsit del llibre.
De no portar tanta pressa -pensava ell- Don Cosme s'hauria aturat, més tímid com era, gairebé estava content de que fos així i no pogués fer-ho. Era molt poca cosa ell per ser qui escomet (?) un senyor de tanta personalitat.
Pensant en tot això, arribà a l'estanc. La senyora Júlia estava despatxant i li pregà que entrés a la rerabotiga i triés les llàmines que necessitaven. Així ho va fer i ja anava a sortir a pagar-les i acomiadar-se quan va sentir que parlaven d'ell.
No es va atrevir a sortir, ja que no sabia el que s'havia dit abans i esperà, malgrat la pressa que tenia, una breu estona que canviessin de tema.
Sentí que la senyora Júlia preguntava al seu interlocutor:
- “I així no s'ha sabut encara com es va provocar?”
Fou la veu de Don Cosme qui respongué a la senyora Júlia mentre s'acariciava la negra barba, ja amb alguns fils platejats:
- “Sembra ser que els bombers varen trobar al voltant de l'envelat ampolles buides de begudes alcoholiques, així com puros sense acabar de consumir...”
En Lluís va recordar de sobte el seu germà amb les ampolles de xampany i una esgarrifança recorregué el seu cos. Mes en seguida va pensar que en Marçal tenia bons sentiments i que mai hauria fet un acte d'aquesta mena, ni tampoc hauria caigut en excessos fins a embriagar-se, de la mateixa manera que hauria evitat -n'estava segur- que qualsevol fes una salvatjada d'aquesta mena.
- “Ja es descobrirà, senyora Júlia, -anava dient el biòleg- no li càpiga dubte, ja es descobrirà. Potser segons qui sigui o quins siguin, s'hi posarà terra a sobre... Sortosament no va passar res greu mes de nois com en Lluís no n'hi ha en aquest poble... altra cosa seria si tothom fos com ell!”
La senyora Júlia digué:
- “I en canvi sembla distret, apocat i parsimoniós...”
Don Cosme va interrompre-la bruscament i mentre la seva veu s'anava suavitzant deia:
- “Del que vostè en diu apocat no és res més que prudència, una prudència que haurien de tenir molts joves als que se'ls té per eixerits quan el que són és impertinents. No és parsimoniòs; és una personeta molt intel.ligent que abans de prendre una decisió la mesura, si bé amb el seu comportament a l'envelat ens demostrà que sap prendre decisions ràpides quan és precís. I, per descomptat que de distret no en té res! Vàreig tenir ocasió de parlar amb ell una bona estona fa dos o tres mesos i vàreig quedar sorprès de l'agudesa de la seva observació, de quant enriquit està de detalls que passen desapercebuts per a persones ben dotades intel.lectualment, el que ens demostra que té una gran paciència, qualitat essencial per dedicar-se a la investigació, una bona memòria i unes ganes enormes de saber. I a part de tot això té un gran cor i molt bons sentiments envers la seva mare a la que penso considera la més feble de la família i s'identifica amb ella, segons em sembla descobrir sense que ell en fes cap al.lusió.”
“Penso que la seva intel.ligència és extraordinària I és el que val més de casa seva i, encara que no m'agrada intervenir en assumptes de família, crec que si el xicot m'ho demanés, amb gust en parlaria amb el seu pare, arribat el moment de decidir-se pels estudis superiors.”
El noi no podia esperar més. La senyora Júlia sospitaria que passava massa temps per a buscar les làmines i per altra part tot l'escoltat li produïa un enrenou dintre el cervell que estava desconcertat. No esperà més, sortí d'una rebolada. La senyora Júlia li preguntà:
- “Ja has trobat el que buscaves?” Mentre Don Cosme afegia somrient:
- “Hola, minyó, ja és la segona vegada que ens veiem avui, oi?”
El noi assentí amb una inclinació de cap, va pagar les llàmines i sortí cap a l'escola.
No va saber mai si s'havien adonat que va sentir la conversa, ni tampoc quan la senyora Júlia va dir a Don Cosme:
- “Li voldria fer una pregunta...”
- “Vostè dirà...-digué ell”
- “Eren potser de la marca “Romeo y Julieta” els puros que estaven llençats al costat de l'envelat?”
- “Per què m'ho pregunta?”
- “Perquè... foren comprats aquí -digué la senyora Júlia pensant en el Marçal-, mes callà sense afegir cap mot més.
L'exquisita tàctica i prudència del biòleg feu que aquest es limités a dir:
- “Miri, senyora Júlia, no hi pensi més en tot això. A hores d'ara la policia ja sap tot com ha anat. Ells faran el que creguin convenient. Nosaltres a lo nostre i a oblidar el que pugui perjudicar el bon nom de les famílies i a ajudar aquest noi tan tímid que acaba de sortir d'aquí”- digué Don Cosme amb certa commiseració.
Mes... el savi s'equivocava perquè aquell noi ja no existia. Ell havia fet posssible amb la seva comprensió que entengués el perquè el noi era tímid i encoratjant-lo el guarís per sempre.
Pròleg i adaptació al català normatiu: Il.lm i Rvdm. Llic. Josep-Apel.les Santolaria de Puey i Cruells, escriptor
Il.lustracions: Jairo Betbesé, del Reial Cercle Artístic de Barcelona.
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario